Plaute: diferència entre les revisions

{|class="toccolours" cellpadding="2" rules="cols"

Ben poca cosa se sap sobre la joventut de Titus Maccius Plautus. Es creu que nasqué a [[Sarsina|Sàrsina]] (una ciutat de l'antiga [[Umbria|Úmbria]]) vora el 254  aC (o el 251, segons alguns estudiosos). Segons Morris Marples, Plaute treballà en teatres (de fuster, d'escenògraf) durant els seus primers anys.<ref> M. Marples. "Plautus," ''Greece & Rome'' 8.22(1938), p. 1. </ref> Gràcies a aquestes feines, potser, s'originà el seu amor pel teatre. Amb el temps, descobriren el seu talent com a actor i adoptà els noms de ''Maccius'' (un personatge secundari bufonesc de [[Farsa (obra teatral)|farses]] populars) i ''Plaute'' (que significa 'peus plans' o 'orelles planes' com les d'un gos).<ref>{{ref-llibre|cognom=O'Bryhim|nom=Shawn;... [et al.]|títol=Greek and Roman comedy translations and interpretations of four representative plays|lloc=Austin|editorial=University of Texas Press|any=2001|isbn=0292797907}}</ref> La tradició explica que acumulà força diners en un negoci nàutic, però que acabà anant-se en orris. Plaute hagué de treballar d'obrer manual i estudià drama grec —particularment, la comèdia nova grega de [[Menandre d'Atenes]]— durant el seu temps lliure. Els estudis li permeteren de crear les seves obres, publicades entre el 205 i el 184  aC. Plaute assolí gran popularitat i el seu nom esdevingué sinònim d'èxit teatral.

Cal destacar que tant [[Enni]] com Plaute no eren imitadors; van trasplantar a Roma gèneres nascuts a Grècia aclimatant-los a la moral romana i impregnant les seves obres amb les inquietuds patrioticomorals de la tradició. Amb aquest procés, van donar un impuls decisiódecisiu a la literatura de l'urbsUrbs.

La [[Segona Guerra Púnica|Segona Guerra púnica]] tingué lloc entre els anys 218 i 202  aC i la seva fita culminant fou la invasió d'Itàlia per Anníbal. M. Leigh ha dedicat un capítol extens sobre Plaute i [[Anníbal Barca]] en el seu llibre ''Comedy and the Rise of Rome''. Afirma que "les mateixes obres contenen referències ocasionals al fet que la república està en guerra...".<ref>{{ref-llibre|cognom=Leigh|nom=Matthew|títol=Comedy and the rise of Rome|pàgines=p. 24|lloc=Oxford; New York|editorial=Oxford University Press|any=2004|isbn=0199290288}}</ref> Un bon exemple n'és un vers de ''Miles Gloriosus'', que deu ser de la darrera dècada del {{segle |III aC|-}}, tot i que la data no n'és del tot clara.<ref>{{ref-publicació|cognom=West|nom=Andrew F|títol=On a Patriotic Passage in the Miles Gloriosus of Plautus|publicació=The American Journal of Philology|data=1887|pàgines=p. 15-33|volum=Vol. 8|exemplar=No. 1|url=http://www.jstor.org/stable/287475|consulta=14 maig 2014}}</ref>

Més tard, amb Anníbal derrotat, Roma es va preparar per embarcar-se en una altra contesa militar, aquest cop a Grècia; aquesta va ser la [[Segona Guerra Macedònica|Segona Guerra macedònica]]. L'inici de la guerra fou difícil a causa de les batalles recents i el cansament consegüent dels romans, que no estaven per vessar més sang. Com relata W. M. Owens en el seu article "Plautus’Plautus' ''Stichus'' and the Political Crisis of 200 B.C., "hi ha l'evidència que fluïa ben endins un sentiment antibel·licista, que va persistir fins i tot després que es declarés la guerra."<ref>{{ref-publicació|cognom=Owens|nom=William M|títol=Plautus' Stichus and the Political Crisis of 200 B.C.|publicació=The American Journal of Philology|data=Fall 2000|pàgines=p. 388|volum=Vol. 121|exemplar=No. 3|url=https://muse.jhu.edu/login?auth=0&type=summary&url=/journals/american_journal_of_philology/v121/121.3owens.html|consulta=14 maig 2014|arxiuurl=https://web.archive.org/web/20140514132203/https://muse.jhu.edu/login?auth=0&type=summary&url=%2Fjournals%2Famerican_journal_of_philology%2Fv121%2F121.3owens.html|arxiudata=14 de maig 2014}}</ref> L'autor postula que Plaute intentà unir-se al sentiment del poble exalçant la victòria a la Segona Guerra púnica, però oposant-se a un nou conflicte.<ref> Owens, 386.</ref> Així, els seus personatges de les germanes servicials i el seu pare semblen obsedits amb la idea d'''officium'', l'individu lleial ha d'actuar com cal. Els seus mots estan farcits de ''pietas'' i ''aequus'', i lluiten per fer que el seu pare acompleixi el seu rol.<ref> Owens, 392.</ref> El secundari paràsit d'aquesta obra, Gelasimus, té una relació de patró-client amb la seva família i ofereix fer qualsevol feina per tal d'arribar al final; Owens demostra que Plaute retrata les dificultats econòmiques que per a molts ciutadans romans representava la guerra.<ref> Owens, 395-396.</ref>

La nova comèdia grega és la que, temporalment, és més propera a l'època en què aquest gènere sorgeix a Roma. Tot i això, els primers autors còmics romans s'inspiren primer en l'antiga comèdia, i és Plaute qui es fixa més en els models més "nous" a l'hora de dur<nowiki> </nowiki>a terme les seves obres. La nova comèdia grega difereix molt de les obres d'Aristòfanes, autor més representatiu de l'[[Comèdia antiga grega|antiga comèdia grega]],

F. Sutton, la nova "evita el contingut polític, social o intel·lectual"<nowiki> </nowiki>i "pot ser interpretada davant qualsevol mena de públic sense ferir susceptibilitats".<ref name="Sutton57">Sutton 1993, p. 57.</ref> Menandre, per tant, no assumeix el risc polític que sí que assumia Aristòfanes i l'antiga comèdia en general. Tanmateix, es para molta més atenció en la vida familiar i domèstica —cosa que els romans, incloent-hi Plaute, podien entendre perfectament i adaptar-ho a la seva obra.

Això significa, paradoxalment, la màxima diferència i semblança entre Menandre i Plaute. Tots dos s'ocupen de "situacions que tendeixen a desenvolupar-se al pinyol de la família".<ref name="Sutton57"/> Tots dos, en llur obra, reflecteixen el [[patriarcat]] de la societat, en què aquestes relacions són essencials per al correcte funcionament de la llar.<ref>Sutton 1993, p. 59.</ref> Ja no es tracta d'un tema polític com en l'antiga comèdia, sinó d'un de domèstic sobre les relacions i el capteniment de pares i fills. L'actitud a l'hora de tractar-los, però, semblensembla molt diferentsdiferent, tan divergents com ho eren els respectius mons de Menandre i Plaute.

Encara que, com s'ha dit, Plaute feia obres de gust popular, no s'ha de creure que el seu talent era modest. Posseïa una extraordinària habilitat per a rescatar el color del llenguatge popular que es parlava tant al carrer com als mercats; hi abundaven els jocs de paraules, les expressions enginyoses i els efectes imprevistos. L'art de Plaute va aconseguir imposar-se; les seves comèdies tenien un final alegre. Plaute no dubtava a l'hora de riure's de l'esclau insolent que enganya el seu amo o del pare liberal i complaent que acaba en la ruïna. Cal destacar que tots aquestaquests prototips eren més creïbles a Atenes que a Roma. Plaute reduïa els personatges fins a convertir-los en aquests prototips, per accentuar-ne el matís còmic i carregar-los de ridícul. Encara que condicionavaestava condicionat per les obres gregues, la seva creativitat és evident, ja que afegia personatges propis; no feia servir recursos o elements propis del que es considerava una ''comoedia'' a Roma i, a més, les obres també tenien un aspecte didàctic: transmetien models de comportament positius i condemnaven (convertint-los en irrisoris) aquells models de conducta negatius.

El dilema més comú que es presenta en les obres plautines era, com explica Segal,<ref>{{ref-llibre|cognom=Segal|nom=Erich|títol=Roman laughter : the comedy of Plautus|lloc=Nova York|editorial=Oxford University Press|any=1987|isbn=0195041666}}</ref> l'home jove que és ''amans et egens'', és a dir, que està enamorat i és insolvent. Aquest sempre acaba recorrent a l'esclau intel·ligent per trobar la salvació. Plaute també tracta temes o aspectes de la societat romana que es consideren tabú: com el parricidi. Aquesta actitud per part d'un fill respecte als pares (sobretot al ''pater familias'') és en la societat de l'època un acte criminal, i més tenint en compte que la societat romana estava formada per un patriarcat, la figura dels avantpassats era venerada i els més grans profundament respectats. El pare, doncs, tenia un absolut control del fill, cosa que podria degenerar en una rebel·lió per part del més jove. La figura de l'educador és també ignorada o maltractada de manera còmica. La dona, en l'obra de Plaute, es podria definir com una antítesi de personatges com [[Creüsa]] o [[Cornèlia]], és a dir, una dona irritable, menyspreable, capritxosa i amb un gran nombre de connotacions negatives. També és molt important destacar la condició privada i civil dels personatges còmics de Plaute en contraposició als personatges tràgics.

És a partir del Renaixement que torna a ser llegit i representat i les seves obres exerceixen una gran influència dins del teatre anglès del {{segle |XVI}}. Tant és així, que [[Shakespeare]] no sols utilitzà un tipus de criat creat per Plaute en la seva'' Comèdia dels errors ''sinó que també basa l'argument en l'obra plautina ''Manaechmi.''<nowiki> </nowiki>En ''El mercader de Venècia'', [[Shakespeare]] també es basa en l'obra de

Plaute. El personatge de'' L'avar ''de [[Molière]]<nowiki>, recorda també el personatge Euclió de l'</nowiki>''Aulularia ''de Plaute. A més, aquest mateix autor escriu'' L'amfitrió'' a partir de l'obra homònima de Plaute. Val la pena dir que, a partir de l'obra de [[Molière]],<nowiki> </nowiki>els noms d'''Amfitrió'' i ''Sòsia'' es van convertir en noms comuns que designaven, respectivament, qui rep un hoste a casa seva i qui és el doble d'una altra persona.

Durant el s. XVIII{{segle|xVIII}}, en el neoclassicisme, [[Leandro Fernández de Moratín]] recull de [[Zorrilla]] el personatge plautí del ''senex amator'' en la seva obra'' El sí de las niñas.'' En els segles posteriors, Plaute influeix en moltes de les obres còmiques.

Plaute arriba fins i tot al món del cinema, influint pel·lícules com les comèdies musicals ''Amphitryon'' de Reinhold Schünzel i ''Golfus de Roma'', estrenada a Broadway com a obra teatral musical i després portades al cinema per [[Richard Lester]]. També es veu la influència en [[Woody Allen]]: en ''Poderosa Afrodita'', es donen diverses referències a situacions i personatges de les obres plautines. També la comèdia ''Un, dos, tres'' de [[Billy Wilder]] té una estructura i un tractament dels personatges molt típics de Plaute. Per últimacabar, també la pel·lícula ''Hélas pour moi'', del conegut director francès [[Jean-Luc Godard]], s'inspira en una obra de Plaute: ''Amfitrió''.