Plaute: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Etiquetes: Revertida editor visual |
m Fitxa 1933/5 de l'Optimot |
||
(19 revisions intermèdies per 9 usuaris que no es mostren) | |||
Línia 53:
Plaute va ser el primer comediògraf que va saber adaptar les obres gregues a un context romà. Com destaca Vidal,<ref>{{ref-llibre|cognom=Vidal|nom=Gerardo|títol=Retratos de la Antigüedad romana y la primera cristiandad|pàgines=p. 60|lloc=Madrid |editorial=Rialp|any=2007|isbn=9788432136344}}</ref> [[Nevi]] havia deixat en evidència que el gènere havia de canviar de rumb si pretenia aclimatar-se a l'urbs de Roma. Nevi havia seguit el llegat del grec [[Aristòfanes]], en el sentit que ambdós autors parlaven de l'àmbit públic i tractaven qüestions polítiques en les seves obres i, sobretot en el cas de Nevi, va tenir conseqüències. Plaute abandona aquestes idees i n'omet qualsevol al·lusió explícita, ja que l'objectiu últim de la seva comèdia era fer riure.
Cal destacar que tant [[Enni]] com Plaute no eren imitadors; van trasplantar a Roma gèneres nascuts a Grècia aclimatant-los a la moral romana i impregnant les seves obres amb les inquietuds patrioticomorals de la tradició. Amb aquest procés, van donar un impuls
=== La Segona Guerra púnica, la Guerra de Macedònia i la influència en l'obra de Plaute ===
La [[Segona Guerra Púnica
Alhora, el general [[Publi Corneli Escipió Africà Major]] volgué oposar-se a Anníbal amb un pla "molt del grat de la plebs".<ref> West, 28.</ref> Plaute, aparentment, va arrenglerar-se amb ell al senat, guanyant-se el públic amb la idea del perill imminent i la crida a una lluita tàctica, intel·ligent. És raonable afirmar, per tant, que Plaute, com digué P. B. Harvey, tingué la voluntat "d'inserir [dins el seu teatre] al·lusions específiques fàcilment comprensibles pel públic" sobre la guerra.<ref>{{ref-publicació|cognom=Harvey|nom=Paul B|títol=Historical Topicality in Plautus|publicació=The Classical World|data=Mar. - Jun. 1986|pàgines=p. 297-304|volum=Vol. 79|exemplar=No. 5|url=http://www.jstor.org/stable/4349897|consulta=14 maig 2014}}</ref> M. Leigh escriu en el seu capítol sobre Plaute i Anníbal que "el Plaute que emergeix de la seva recerca és aquell que contínuament toca el punt més sensible del públic per al qui escriu".<ref> Leigh, 26.</ref>
Més tard, amb Anníbal derrotat, Roma es va preparar per embarcar-se en una altra contesa militar, aquest cop a Grècia; aquesta va ser la [[Segona Guerra Macedònica|Segona Guerra macedònica]]. L'inici de la guerra fou difícil a causa de les batalles recents i el cansament consegüent dels romans, que no estaven per vessar més sang. Com relata W. M. Owens en el seu article "Plautus' ''Stichus'' and the Political Crisis of 200 B.C., "hi ha l'evidència que fluïa ben endins un sentiment antibel·licista, que va persistir fins i tot després que es declarés la guerra."<ref>{{ref-publicació|cognom=Owens|nom=William M|títol=Plautus' Stichus and the Political Crisis of 200 B.C.|publicació=The American Journal of Philology|data=Fall 2000|pàgines=p. 388|volum=Vol. 121|exemplar=No. 3|url=https://muse.jhu.edu/login?auth=0&type=summary&url=/journals/american_journal_of_philology/v121/121.3owens.html|consulta=14 maig 2014
Amb la repetició de la responsabilitat a la desesperació de la classe baixa, Plaute se situa ell mateix fermament al cantó del ciutadà romà mitjà. Tot i que no fa referència explícita a una possible guerra amb Grècia o a la guerra anterior (que podria ser també perillosa), sembla transmetre el missatge que el govern hauria de tenir cura de la seva pròpia gent abans d'emprendre noves accions militars.
Línia 66:
== Influències de Plaute ==
=== Nova comèdia grega ===
La nova comèdia grega és la que, temporalment, és més propera a l'època en què aquest gènere sorgeix a Roma. Tot i això, els primers autors còmics romans s'inspiren primer en l'antiga comèdia, i és Plaute qui es fixa més en els models més "nous" a l'hora de
ja que, segons Dana
F. Sutton, la nova "evita el contingut polític, social o intel·lectual"i "pot ser interpretada davant qualsevol mena de públic sense ferir susceptibilitats".<ref name="Sutton57">Sutton 1993, p. 57.</ref> Menandre, per tant, no assumeix el risc polític que sí que assumia Aristòfanes i l'antiga comèdia en general. Tanmateix, es para molta més atenció en la vida familiar i domèstica —cosa que els romans, incloent-hi Plaute, podien entendre perfectament i adaptar-ho a la seva obra.
Línia 73:
A diferència d'Aristòfanes, Plaute evità els afers polítics candents en les seves comèdies.<ref name="AlfredBates1906">''[http://www.theatrehistory.com/ancient/plautus001.html Writings and career of Plautus]'' a ''The Drama: Its History, Literature and Influence on Civilization'', vol. 2. ed. Alfred Bates. London: Historical Publishing Company, 1906. pp. 159-165.</ref> Un tema principal de la nova comèdia és la relació entre pare i fill. Per exemple, en ''Dis Exapaton'' de Menandre, s'aprofundeix en la traïció entre diferents grups d'edats i d'amics. Les relacions entre pare i fill són molt fortes i el segon roman fidel al progenitor. Fins i tot quan no són el tema principal de l'acció pels personatges principals, aquestes relacions sempre hi són tractades. En Plaute, d'una altra banda, l'atenció se centra en la conducta correcta entre pare i fill, aparentment tan important en la societat romana en temps de Plaute.
Això significa, paradoxalment, la màxima diferència i semblança entre Menandre i Plaute. Tots dos s'ocupen de "situacions que tendeixen a desenvolupar-se al pinyol de la família".<ref name="Sutton57"/> Tots dos, en llur obra, reflecteixen el [[patriarcat]] de la societat, en què aquestes relacions són essencials per al correcte funcionament de la llar.<ref>Sutton 1993, p. 59.</ref> Ja no es tracta d'un tema polític com en l'antiga comèdia, sinó d'un de domèstic sobre les relacions i el capteniment de pares i fills. L'actitud a l'hora de tractar-los, però,
=== Farsa ===
Línia 79:
== Llenguatge i estil de Plaute ==
Encara que, com s'ha dit, Plaute feia obres de gust popular, no s'ha de creure que el seu talent era modest. Posseïa una extraordinària habilitat per a rescatar el color del llenguatge popular que es parlava tant al carrer com als mercats; hi abundaven els jocs de paraules, les expressions enginyoses i els efectes imprevistos. L'art de Plaute va aconseguir imposar-se; les seves comèdies tenien un final alegre. Plaute no dubtava a l'hora de riure's de l'esclau insolent que enganya el seu amo o del pare liberal i complaent que acaba en la ruïna. Cal destacar que tots
== Temes i personatges ==
El dilema més comú que es presenta en les obres plautines era, com explica Segal,<ref>{{ref-llibre|cognom=Segal|nom=Erich|títol=Roman laughter : the comedy of Plautus|lloc=Nova York|editorial=Oxford University Press|any=1987|isbn=0195041666}}</ref> l'home jove que és ''amans et egens'', és a dir, que està enamorat i és insolvent. Aquest sempre acaba recorrent a l'esclau intel·ligent per trobar la salvació. Plaute també tracta temes o aspectes de la societat romana que es consideren tabú: com el parricidi. Aquesta actitud per part d'un fill respecte als pares (sobretot al ''pater familias'') és en la societat de l'època un acte criminal, i més tenint en compte que la societat romana estava formada per un patriarcat, la figura dels avantpassats era venerada i els més grans profundament respectats. El pare, doncs, tenia un absolut control del fill, cosa que podria degenerar en una rebel·lió per part del més jove. La figura de l'educador és també ignorada o maltractada de manera còmica. La dona, en l'obra de Plaute, es podria definir com una antítesi de personatges com [[Creüsa]] o [[Cornèlia]], és a dir, una dona irritable, menyspreable, capritxosa i amb un gran nombre de connotacions negatives. També és molt important destacar la condició privada i civil dels personatges còmics de Plaute en contraposició als personatges tràgics.
'''Prototips''' (''personae'')
Línia 101:
== Obres ==
[[Fitxer:Plaute Titus Maccius Plautus Catalan translation1934 Maccio Plauto Amphitruo Asinaria.jpg|miniatura|''[[Amfitrió (Plaute)|Amfitrió]]'' (''Amphitruo'') i ''[[La comèdia dels ases]]'' (''Asinaria'') de Titus Maccius Plautus, traducció llatí/català, dins el volum I de Comèdies, publicat a Barcelona dins la col·lecció [[Fundació Bernat Metge]] l'any 1934]]
(En parèntesi el nom en llatí:)
Linha 126 ⟶ 127:
== Traduccions catalanes ==
* ''Obres Completes'', traducció de [[Marçal Olivar i Daydí|Marçal Olivar]]. Barcelona: [[Fundació Bernat Metge]], 1934.
* ''Els bessons,'' traducció d'Esther Artigas. Martorell: [[Adesiara editorial|Adesiara]], 2012.<ref>{{Ref-web|títol=Adesiara: Els bessons|url=http://www.adesiaraeditorial.cat/ficha.aspx?cod=AET000013|consulta=2021-03-03|arxiuurl=https://web.archive.org/web/20210225015504/http://www.adesiaraeditorial.cat/ficha.aspx?cod=AET000013|arxiudata=2021-02-25}}</ref>
* ''El soldat fanfarró,'' traducció d'Esther Artigas. Martorell: [[Adesiara editorial|Adesiara]], 2018.<ref>{{Ref-web|títol=Adesiara: El soldat fanfarró|url=http://www.adesiaraeditorial.cat/ficha.aspx?cod=AET000031|consulta=2021-03-03|arxiuurl=https://web.archive.org/web/20210120013205/http://www.adesiaraeditorial.cat/ficha.aspx?cod=AET000031|arxiudata=2021-01-20}}</ref>
* ''
== Posteritat de Plaute ==
Plaute va dominar l'escena teatral romana des del 215 aC, any del seu primer èxit escènic, fins al 184 aC. Durant el classicisme dels últims anys de la república i de l'època d'[[August]], la seva popularitat cau enfront de la influència de grans poetes del moment. En general, durant l'edat mitjana, va destacar més el to sentenciós de [[Terenci]] que la comicitat de Plaute i, encara que es coneixia, va passar molt desapercebut.
És a partir del Renaixement que torna a ser llegit i representat i les seves obres exerceixen una gran influència dins del teatre anglès del {{segle|XVI}}. Tant és així, que [[Shakespeare]] no sols utilitzà un tipus de criat creat per Plaute en la seva'' Comèdia dels errors ''sinó que també basa l'argument en l'obra plautina ''Manaechmi.'' En ''El mercader de Venècia'', [[Shakespeare]] també es basa en l'obra de
Plaute. El personatge de'' L'avar ''de [[Molière]]<nowiki>, recorda també el personatge Euclió de l'</nowiki>''Aulularia ''de Plaute. A més, aquest mateix autor escriu'' L'amfitrió'' a partir de l'obra homònima de Plaute. Val la pena dir que, a partir de l'obra de [[Molière]],els noms d'''Amfitrió'' i ''Sòsia'' es van convertir en noms comuns que designaven, respectivament, qui rep un hoste a casa seva i qui és el doble d'una altra persona.
Linha 142 ⟶ 143:
Durant el {{segle|xVIII}}, en el neoclassicisme, [[Leandro Fernández de Moratín]] recull de [[Zorrilla]] el personatge plautí del ''senex amator'' en la seva obra'' El sí de las niñas.'' En els segles posteriors, Plaute influeix en moltes de les obres còmiques.
Plaute arriba fins i tot al món del cinema, influint pel·lícules com les comèdies musicals ''Amphitryon'' de Reinhold Schünzel i ''Golfus de Roma'', estrenada a Broadway com a obra teatral musical i després portades al cinema per [[Richard Lester]]. També es veu la influència en [[Woody Allen]]: en ''Poderosa Afrodita'', es donen diverses referències a situacions i personatges de les obres plautines. També la comèdia ''Un, dos, tres'' de [[Billy Wilder]] té una estructura i un tractament dels personatges molt típics de Plaute. Per
== Referències ==
|