Txuvàixia

República de Txuvàixia

Чувашская Республика (ru) Чăваш Республики (cv)
Bandera Escut d'armes
Himne	himne de Txuvàixia
Localització
55° 27′ 34″ N, 47° 05′ 46″ E
Estat	Rússia
Capital	Txeboksari
Població humana
Població	1.207.875 (2021) (66 hab./km²)
Idioma oficial	rus txuvaix
Geografia
Part de	Rússia europea Districte Federal del Volga
Superfície	18.300 km²
Limita amb	óblast de Nijni Nóvgorod óblast d'Uliànovsk Tatarstan Marí El Mordòvia
Creació	13 febrer 1992
Organització política
• Head of the Chuvash Republic (en)	Oleg Nikolaev (en) (2020–)
Òrgan legislatiu	State Council of the Chuvash Republic (en) ,
Identificador descriptiu
Fus horari	Hora de Moscou Europa/Moscou
ISO 3166-2	RU-CU
Identificador OKTMO	97000000
Identificador OKATO	97
Lloc web	cap.ru

La República de Txuvàixia (rus: Чувашская Республика, Txuvàixkaia Respúblika; txuvaix: Чӑваш Республики, Çãvaş Respubliki), o Txuvàixia (rus: Чувашия, Txuvàixia; txuvaix: Чӑваш Ен, Çãvaş Ien), és un subjecte federal de Rússia (una república) situat a l'Europa de l'Est. És la pàtria del poble txuvaix, un grup ètnic túrquic. La seva capital és la ciutat de Xupaixkar/Txeboksari. Segons el cens del 2021, la seva població és de 1.186.909 habitants.

Geografia

La República de Txuvàixia es troba al centre de la Rússia europea, al cor de la regió econòmica del Volga-Viatski, gairebé enterament al marge dret del riu Volga, a les terres altes del Volga. Limita amb la República de Marí El al nord, l'óblast de Nijni Nóvgorod a l'oest, la República de Mordòvia al sud-oest, l'óblast d'Uliànovsk al sud i la República de Tatarstan a l'est i sud-est. En comparació al Mari-El veí, Txuvàixia està situada en un promontori, tot i que el seu punt més alt té només 286,6 msnm i el Volga, a l'alçada de Xupaixkar/Txeboksari està a 76 msnm. Tot i aquesta poca diferència d'alçada, el seu relleu està molt entretallat per nombrosíssims rierols que dificulten les comunicacions. Es compten més de dos mil rius i rierols a la república, els principals dels quals són el Volga (Atãl, en txuvaix), el Surà (Sãr) i el Tsivil (Śaval). A això s'afegeixen uns quatre-cents «llacs», que, en la seva immensa majoria, són basses artificials de dimensions reduïdes, on sovint pesquen els habitants del poble veí. Un dels embassaments del Volga es troba al nord de la república. El Volga, en gran part del seu recorregut per la república, separa Txuvàixa de Mari-El, al nord, mentre que el riu Surà flueix cap al Volga al llarg de gran part del límit occidental de la república. El clima és continental moderat, amb temperatures mitjanes que oscil·len entre -13 °C al gener fins a 19 °C al juliol. La precipitació anual oscil·la entre 450 i 700 mil·límetres, però és desigual d'un any a l'altre. Els recursos naturals inclouen guix, sorra, argila, dipòsits de sapropel, fosforita i torba. Hi ha petits jaciments de petroli i gas natural, tot i que encara no s'ha explotat comercialment la seva extracció. Els boscos, majoritàriament al sud al llarg del riu Surà, cobreixen aproximadament el 30% del territori.

Història

Mapa de la República de Txuvàixia

L'origen lingüístic dels txuvaixos es troba en els protobúlgars, tribus turqueses que residien al nord del Caucas entre els segles V i VIII, a l'anomenada Gran Bulgària. Als segles VII i VIII, una part dels búlgars van emigrar cap als Balcans, on van establir el kanat búlgar del Volga. Una altra part es va traslladar a la regió del Volga mitjà, on van fundar la Bulgària del Volga. La Bulgària del Volga va adoptar l'islam el 922 (mig segle abans que el principat de Kíev no adoptés el cristianisme), com testimonia, entre altres Ibn Faldan, que va viatjar en una de les primeres ambaixades del califat de Bagdad a Bolgar.

L'estreta relació dels txuvaixos amb els pobles de llengua finoúgrica de l'àrea (maris, udmurts i mordovians) comença en aquesta època. S'han comptabilitzat molts manlleus en mari i, en menor mesura, en udmurt provenint del txuvaix, així com manlleus en l'altre direcció. Per exemple, els dies de la setmana en mari i txuvaix són calcs, excepte, potser, pel dilluns. També, mentre que la denominació «txuvaix» apareix en el segle XVI, entre els segles XVI i XVIII es donava habitualment l'apel·lació de «txeremís» tant als maris com als txuvaixos, distingint entre «txeremissos del pla», a la riba esquerra del Volga, i els «txeremissos dels turons», a la dreta. Entre els segons no es distingien els txuvaixos dels actuals maris dels turons. Les semblances en els modes de vida, vestit, religió i simbologia van fer que alguns lingüistes del segle XIX classifiquessin el txuvaix com a una llengua finoúgrica amb fortes influències turqueses en comptes de turquesa. El fet que les banderes de Txuvàxia, Mordòvia, Mari-El i Udmúrtia continguin totes una representació del sol amb una forma de polígon de vuit costats mostra encara aquesta antiga relació, així com la semblança en els noms de Txuvàixia en txuvaix (Çãvaş Ien) i de Mari-El (l'El de Mari-El és un manlleu del mari al txuvaix).

La Bulgària del Volga va desaparèixer a causa de la conquesta mongola. Els enfrontaments en els anys 1223, 1229, 1232 i 1236-1242 van devastar el territori. El 1243 el territori va entrar a formar part de l'Horda d'Or. Això va comportar una migració de part de la població al nord i a l'oest, cap a regions més boscoses, on era més fàcil amagar-se, particularment a la regió de Kazan i en el curs del Tsivil/Śaval, a l'actual Txuvàixia. Al segle següent, les expedicions de Tamerlà 1391 i 1395 van portar més devastació a la zona, reforçant els moviments de població. Aquestes poblacions devien mantenir la religió tradicional, o haver-se islamitzat molt superficialment, perquè els txuvaixos fins a mitjans del segle XVIII eren pagans.

La qüestió de la relació de la relació entre la Bulgària del Volga i els pobles actuals txuvaixos i tàtars ha estat motiu d'una forta polèmica entre les historiografies txuvaixa i tàtara, particularment entre la segona meitat dels anys 1940 i la perestroika. El 9 d'agost de 1944, el Comitè Central del PCUS va declarar que les lloances dels «enemics jurats tataromongols» podrien amagar tendències antirusses i antisoviètiques. Això estava lligat amb un discurs oficial que, des del final dels anys 1930, rehabilitava les grans figures del nacionalisme rus (per exemple, amb la pel·lícula Alekandr Nevski de 1938). Aquest discurs, en el curs de la Segona Guerra Mundial i anys successius, només va incrementar-se. Alhora, no es pot descartar un vincle amb la deportació dels tàtars de Crimea, decretada dos mesos abans. L'abril de 1946, l'Acadèmia de Ciències de l'URSS va fer una declaració contra la identificació entre els tàtars del Volga i els «tataromongols» i contra el «nacionalisme tàtar». En aquells anys també apareixia a la Unió Soviètica una nova disciplina històrica, l'«etnogènesi» que pretenia científicament identificar com havien sorgit els pobles actuals, presentats d'una manera molt essencialitzada. El resultat va ser que els medievalistes tàtars no va tenir més opció que la de reclamar unes arrels búlgares per als tàtars del Volga, minimitzant l'aportació kiptxak posterior lligada amb la invasió mongola. La teoria no manca de fonament perquè és inqüestionable que hi hagi hagut una continuïtat entre, almenys, una part de la població islamitzada búlgara i part dels tàtars musulmans posteriors. La teoria txuvaixa que declara els txuvaixos com a únics descendents legítims dels búlgars del Volga es basa en gran part en la continuïtat lingüística, però no explica la relació entre el «paganisme» txuvaix i l'extensió de la islamització a la Bulgària del Volga (que mostra, per exemple, el canvi de direcció de les tombes) i deixa de banda la profunda relació secular entre els txuvaixos i els parlants de llengües finoúgriques de l'àrea (maris, udmurts i mordovians).

La guerra de conquesta d'Ivan el Terrible contra el kanat de Kazan, successor de l'Horda d'Or, va convertir les terres dels txuvaixos i els maris en el pas obligat de les ràtzies russes contra els tàtars. En conseqüència, el 1551 representants txuvaixos i maris van jurar lleialtat al Gran Ducat de Moscou. L'any següent, Kazan i el seu kanat van caure. Els txuvaixos, però, van mantenir una àmplia autonomia, amb els russos limitant-se a establir alguns forts i col·lectar impostos. Com en el cas de nombroses altres minories nacionals de Rússia, la historiografia russa i soviètica han representat la incorporació dels txuvaixos a Moscòvia com a una decisió lliure i col·lectiva, feta per uns representants del poble davant d'Ivan IV. La descripció sembla poc creïble donat que no existia una unitat política que permetés anomenar uns representants del conjunt dels txuvaixos. També les cròniques russes de l'època contradiuen aquesta presentació, ja que, per una banda, donen compte d'una successió de delegacions txuvaixes que fan homenatge a Ivan, a Sviajsk i Moscou, i, per altre, anomenen la participació de txuvaixos en alguns dels alçaments antirussos després de la presa de Kazan.

La certa autonomia de la població txuvaixa va anar reduint-se al llarg del segle XVIII, en el marc del procés de modernització de l'Imperi rus. En aquest marc, els txuvaixos van patir una campanya de cristianització forçosa a mitjans de segle, amb diferents repeticions fins al començament del segle següent. Part de la població fugí cap a l’est i el sud, on encara alguns grups mantenen la religió tradicional. Per a la gran majoria dels txuvaixos, la cristianització fou superficial i portà a un sincretisme amb la religió tradicional, en part perquè els capellans russos, que es traslladaven a les seves famílies, no parlaven txuvaix. La conversió, però, no tragué els txuvaixos de la seva marginalització, passant de ser considerats «nous creients» en comptes de «pagans».

Txuvaixos no batejats el 1870

Un creixement de les conversions a l'islam a mitjan segle XIX va provocar un intent de consolidar la cristianització de part de la població no russa de la regió del Volga. Sota la guia del professor de la universitat de Kazan Nikolai Ilminski, es fundaren escoles que, partint d’un ensenyament inicial en les llengües de les minories nacionals, acabava en una instrucció exclusivament en rus. Un deixeble d’Ilminski, Ivan Iàkovlev, va idear un sistema d’escriptura per al txuvaix, que és la base de l'ortografia actual, i fundà una escola txuvaixa a Simbirsk. Aquesta esdevingué l’escola normal, on es formaren prop d’un miler de futurs mestres d’escola. Iàkovlev ser també traductor de nombrosos textos bíblics i religiosos. Amb el suport d’Ilià Uliànov, el pare de Lenin, que era el cap de la inspecció d’educació de Simbirsk, fundà desenes d’escoles txuvaixes. El 1913 hi havia 426 escoles primàries txuvaixes, 27 «primàries superiors» i 10 secundàries, amb un 60% de l’alumnat txuvaix escolaritzat. El grau d’escolarització dels txuvaixos s’havia igualat al dels russos, tot i que el retard que portaven els txuvaixos feia que el nivell d’analfabetisme en el global de la població es mantenia molt superior al dels russos i tàtars. El 1917, prop d’un centenar de txuvaixos havien acabat la universitat. El nombre de capellans txuvaixos també s’havia multiplicat, passant de 2 a 140 en menys de trenta anys. La publicació de llibres en txuvaix va créixer d’un total de 14 apareguts fins a 1871 a 725 en el període 1872-1917, dos terços dels quals eren religiosos.

Al llarg dels primers anys del segle XX, la proporció de llibres religiosos va començar a disminuir notablement, mentre s’anava desenvolupant una emergent literatura nacional. Després de la revolució de 1905 i amb la relaxació de la censura, es va fundà a Kazan, el gener de 1906, Hıpar (Notícia), el primer diari en txuvaix, però va ser clausurat per les autoritats el maig de 1907, quan l’autocràcia tsarista va ser restablerta. Del sistema concebut per Ilminski per assimilar les minories nacionals i reforçar l’autocràcia, havien sorgit figures que van liderar les demandes dels txuvaixos a partir de 1905. Entre elles, Gavril Aliúnov (1876-1921), un socialista revolucionari i membre del comitè antibolxevic que va governar Kazan entre 1918 i 1919, i Danil Elmén (1885-1932), el futur líder del Partit Comunista a Txuvàixia i de la Província Autònoma Txuvaixa. Hıpar va tornar a aparèixer a Kazan després de la revolució de Febrer, el maig de 1917. El 1918, es fundà un segon diari, efímer, en txuvaix a Simbirk: Śĕnĕ purnăś (Nova vida). Durant la Guerra Civil aparegueren dos diaris més en txuvaix: Śuttalla (Cap a la llum), a Simbirsk, i Hĕrlĕ ural (Ural roig), a Ufà.

En el marc de la reestructuració administrativoterritorial de l'estat soviètic, el 24 de desembre de 1920 es va formar l'Óblast Autònom de Txuvàixia dins de la RSFS russa. Simbirsk, Kazan i Ufà, les ciutats en què es concentraven la premsa i les institucions culturals i polítiques txuvaives, quedaren fora de les fronteres establertes. La capital es fixà a la població més gran, Xupaixkar, que comptava llavors uns 10.000 habitants. El 1925, es van redefinir les fronteres, donant gairebé enterament el marge dret del Volga, sense població txuvaixa, a la Regió Autònoma dels Maris i integrant petites parts de la República Autònoma Tàtara poblades majoritàriament per txuvaixos. Després d'un llarg debat, no s'inclogué Simbirsk, però Txuvàixia va rebre la ciutat d'Alàtir, de 30.000 habitants, i la regió circundant, encara que pràcticament no hi vivien txuvaixos. Alàtir hauria de dotar la nova República Autònoma Socialista Soviètica Txuvaixa, sancionada l'abril de 1925, d'una base industrial. La capital va romandre a Xupaixkar. Amb aquests canvis, el cens de 1926 indicà un 78% de població txuvaixa i un 16,5% de russos, amb un 95% de la població rural.

El 1918 i el 1919, la Guerra Civil va incidir sobre la zona, però sobretot van ser les requisicions governamentals del «comunisme de guerra» decretat per les noves autoritats bolxevics el 1921 les qui van devastar la regió. El febrer de 1922 es comptabilitzava que el 70% dels 850.000 habitants de l'Óblast patia fam i més de 12.000 persones en moriren.

Escola de Txuvàixia

Política

Antiga façana de la seu del govern de la República de Txuvàixia a Txeboksari/Xupaixkar

Fins al 2012, la República de Txuvàixia tenia oficialment l'estatus d'estat. A la constitució de Txuvàixia (versió 6 - del 13 de setembre de 2011 núm. 46), es va fixar el següent: "La República de Txuvàixia és una república (estat) dins de la Federació Russa".

Durant el període soviètic, l'alta autoritat a la república estava compartida entre tres persones: el primer secretari del Comitè del PCUS de Txuvàixia (que en realitat tenia la màxima autoritat), el president del Soviet de l'òblast (poder legislatiu) i el president del Comitè Executiu de la República (poder executiu). Des de 1991, el PCUS va perdre tot el poder, i el cap de l'administració de la República, i finalment el governador van ser escollits democràticament juntament amb el parlament regional electe.

La Constitució de la República de Txuvàixia és la llei fonamental de la regió. El Consell d'Estat de la República de Txuvàixia és l'òrgan legislatiu (representatiu) regional permanent de la república. El màxim òrgan executiu és el Govern de la República, que inclou els òrgans executius territorials com les administracions de districte, els comitès i les comissions que faciliten el desenvolupament i gestionen el dia a dia.

Demografia

Tot i no ser gran, la república és una de les regions més densament poblades de la Federació Russa.

Població: 1.186.909 (cens de 2021)

La capital (i la ciutat més gran) és Txeboksari (en rus) o Xupaixkar (en txuvaix), amb 496.350 habitants (2024). Es troba a la riba sud del Volga, a la part nord de la república (a la segona meitat del segle XX, se li va afegir un territori rural, molt poc habitat, a la riba nord). La ciutat és a uns 650 km a l'est de Moscou, a uns 150 km a l'oest de Kazan (capital de Tatarstan) i a uns 90 km al sud de Ioixkar-Olà (capital de Marí El). A uns 15 km riu avall, hi ha la segona ciutat més gran de la regió, Novotxeboksarsk (Şĕnĕ Şupaşkar, en txuvaix), amb 120.375 habitants (2021).

Grups ètnics

Segons el cens de 2010, la nacionalitat txuvaixa constitueix el 67,7% de la població de la república. Altres grups inclouen els russos (26,9%), els tàtars (2,8%), els mordovians (1,1%) i una sèrie de grups més petits, cadascun representant menys del 0,5% de la població total.

Grup Ètnic	Cens de 1926		Cens de 1939		Cens de 1959		Cens de 1970		Cens de 1979		Cens de 1989		Cens de 2002		Cens de 2010		Cens de 2021
	Nombre	%	Nombre	%	Nombre	%	Nombre	%	Nombre	%	Nombre	%	Nombre	%	Nombre	%	Nombre	%
Txuvaixos	667.695	74,6%	777.202	72,2%	770.351	70,2%	856.246	70,0%	887.738	68,4%	906.922	67,8%	889.268	67,7%	814.750	67,7%	684.930	63,7%
Russos	178.890	20,0%	241.386	22,4%	263.692	24,0%	299.241	24,5%	338.150	26,0%	357.120	26,7%	348.515	26,5%	323.274	26,9%	329.991	30,7%
Tàtars	22.635	2,5%	29.007	2,7%	31.357	2,9%	36.217	3,0%	37.573	2,9%	35.689	2,7%	36.379	2,8%	34.214	2,8%	29.092	2,7%
Mordovians	23.958	2,7%	22.512	2,1%	23.863	2,2%	21.041	1,7%	20.276	1,6%	18.686	1,4%	15.993	1,2%	13.014	1,1%	7.707	0,7%
Altres	1.301	0,1%	6.703	0,6%	8.596	0,7%	10.930	0,9%	14.874	1,3%	19.606	1,4%	23.599	1,8%	18.298	1,6%	23.085	2,2%

Genètica

L'osteopetrosi afecta 1 nounat de cada 20.000 a 250.000 a tot el món, però les probabilitats són molt més altes a Txuvàixia on 1 de cada 3.500-4.000 nounats té aquesta afectació a causa dels trets genètics del poble txuvàix.

Religió

Segons una enquesta de 2012, el 64,7% de la població de Txuvàixia s'adhereix a l'Església Ortodoxa Russa, el 4% són creients cristians ortodoxos sense pertànyer a cap església o membres d'esglésies ortodoxes no russes, el 3% de la població (majoritàriament els tàtars) segueixen l'Islam, el 3% són cristians no afiliats, i l'1% segueixen religions indígenes (com la Vattisen Yaly, religió popular txuvaixa). A més, el 24% de la població es declara "espiritual, però no religiosa", l'1% és atea i el 2,3% segueix altres religions o no va respondre a la pregunta. Hi ha un petit nombre de testimonis de Jehovà, aparentment creixent, malgrat la prohibició oficial del govern rus.

L'estudi de la religió és obligatori per als escolars de Rússia. En el curs 2010/2011, dels estudiants, aproximadament el 76,9% estaven matriculats en Estudis Ortodoxos, el 16,0% en Estudis Seculars, el 15,7% en Estudis de Religions Mundials i l'1,4% en Estudis Islàmics.

Educació superior

Hi ha cinc institucions d'educació superior, entre les quals tres amb seu a Txuvàixia: la Universitat Estatal de Txuvàixia, la Universitat Pedagògica Estatal de Txuvàixia i l'Acadèmia Agrícola Estatal de Txuvàixia.

Economia

Licorera prop de Mariïnski Posad/Sĕntĕrvărri

La República de Txuvàixia és la zona més poblada i fèrtil de la regió del Volga mitjà. Hi ha boscos caducifolis sobre terra negra fèrtil. En l'agricultura, el blat i la remolatxa sucrera, el porc i el bestiar boví han adquirit més importància que el sègol, la civada, l'ordi i el bestiar lleter típic de la zona.

La república fou, en temps de la Unió Soviètica, el centre de Rússia per al cultiu de llúpol i és famosa a tot el país per la seva llarga història de fabricació de cervesa. També és un important centre d'enginyeria elèctrica, especialment en l' àrea de sistemes de control i transmissió d' energia. Altres indústries líders són la metal·lúrgia, la generació d'electricitat i la fabricació de productes químics. També hi ha grans molins de fusta a Shumerlia.

El 2024, les empreses més grans de la regió per volum de facturació són:

1. TM (comerç a l'engròs de maquinària i equipament)
2. Promtraktor (fàbrica de tractors)
3. Hĕvel (plaques solars)
4. Akkond (fabricant de pastisseria)
5. Gazprom
6. Promlit (acereria)
7. A-Most (constructora)
8. FK Grand Capital (comerç de productes farmacèutics)
9. Elekkom Logistic (comerç d'equipaments elèctrics)
10. Cheta (fabricació d'equips de distribució i control d'electricitat)
11. Yurma (càrnica)
12. Yadrinmoloko (lletera)
13. Șeșpĕl (producció de carrosseries, remolcs i semiremolcs)
14. Chuvashtorgtehnika (fabricació d'equips elèctrics)
15. ABC ZEIM avtomatizatsia (producció d'instruments i equips de regulació o control automàtic).

Rius

El Volga a l'altura de Txuvàixia

Els rius Volga i Surà connecten Txuvàixia amb una xarxa d'aigua nacional i internacional. Al sud, es pot arribar a Kazan, Uliànovsk, Samara, Volgograd, Rostov del Don, Àstrakhan, el mar Caspi i el mar Negre. A l'oest, el riu Volga connecta Txeboksari/Xupaixkar amb Nijni Nóvgorod, Iaroslavl, Moscou i les regions del nord de Rússia. Mitjançant l'ús de vaixells fluvials, el transport de càrrega és possible des dels ports fluvials de Txuvàixia fins a Sant Petersburg, Novorossisk (al mar Negre), Àstrakhan i els ports situats al riu Danubi. No obstant això, el riu està congelat de desembre a abril. Txeboksari és una parada freqüent en les nombroses excursions en vaixell pel Volga.

Espai аeri

L' aeroport internacional de Txeboksari/Xupaixkar rep avions de càrrega i passatgers de pràcticament tots els tipus i mides. Hi ha vols regulars a Moscou i altres destinacions. A més, Txeboksari es troba a menys de tres hores amb cotxe de l'aeroport internacional de Kazan, que ofereix un gran nombre de vols, incloses connexions a través d'Aeroflot i Turkish Airlines.

Cultura

Tot i que el rus és la llengua comercial predominant, el txuvaix encara és parlat per molts, especialment al camp. La llengua txuvaixa pertany al subgrup ogur del grup de llengües turqueses. En l'antiguitat s'utilitzava un sistema d'escriptura rúnic. Ara s'utilitza una escriptura ciríl·lica sobre la forma creada per Iàkovlev el 1871.

Hi ha hagut un ressorgiment de l'orgull txuvaix nadiu, amb molta gent redescobrint les seves arrels txuvaxies i explorant la cultura, el patrimoni, i tornant a aprendre la llengua. La majoria dels senyals d'edificis, senyals de trànsit i anuncis estan en rus i en txuvaix.

Actualment, la República de Txuvàixia compta amb sis teatres professionals:

• Teatre estatal d'òpera i ballet de Txuvàixia
• Teatre dramàtic acadèmic estatal de Txuvàixia
• Conjunt acadèmic de cançons i danses de Txuvàixia
• Teatre Infantil Txuvaix
• Teatre estatal de titelles de Txuvàixia
• Societat Filharmònica Estatal de Txuvàixia
• Teatre estatal rus
• Teatre Estatal Juvenil de Txuvàixia
• Teatre dramàtic experimental estatal de Txuvàixia

i més de 30 teatres d'aficionats, una Societat Filharmònica, un Grup Acadèmic de Cançó i Dansa Popular, un Cor Acadèmic, una Orquestra de Cambra i alguns grups de concerts professionals.

També hi ha més de 20 museus, sales d'exposicions i galeries d'art modern.

• Museu Nacional Txuvaix
• Museu d'Art
  • Museu de Vasily Chapayev
  • Museu de Literatura Konstantín Ivanov
  • Museu i Centre d'Exposicions
  • Centre de Cultura i Exposició «Ràduga»
  • Museu Txuvaix de la Cervesa
  • Museu Geològic Estatal de Txuvàixia
  • Museu de Txeboksari
  • Museu de l'Espai
  • Galeria d'Art
  • Centre d'Art Contemporani
  • Galeria d'art «6Х7»

La República de Txuvàixia compta amb més de 565 biblioteques públiques, la col·lecció de llibres supera els 10 milions d'unitats.

Monuments d'arquitectura

Hi ha uns 627 obres considerades "monuments d'arquitectura" a Txuvàixia, inclosos 54 d'importància federal: la catedral de la Presentació de la Mare de Déu al Temple (1657), el monestir de la Santíssima Trinitat (1566), la casa de la sal, les cases de diferents comerciants (Zeléistxikov, Solovtsov, la família Iefrémov) (segles XVIII-XIX) a Txeboksari/Xupaixkar, la casa de la família Tolmàtxev i la catedral de la Trinitat (segle XVIII) a la ciutat de Tsivilsk/Śerpü, la casa Burixnikov a la ciutat de Iadrin/Ietĕrne.

Bibliografia

• Alòs i Font, Hèctor. Els canvis de la llengua d’ensenyament en el sistema escolar soviètic durant el període de Khrusxov: el cas de la República Autònoma Socialista Soviètica Txuvaixa (Tesi). Universitat de Barcelona ; Universitat Oberta de Catalunya, 2022. 
• Alòs i Font, Hèctor «Dinamika demografii čuvašskogo jazyka na osnove vserossijskih perepisej naselenija (2002–2021 gg.)» (en rus). Ètničeskaja kulʹtura, vol. 5, núm. 1, 2023, pàg. 15-27. DOI: 10.31483/r-105649.
• Brown, Steven; Lagon, Olin. «Economic Overview of the Republic of Chuvashia» (en anglès). United States Peace Corps Business Development Volunteers in Chuvashia, juny 2001. Arxivat de l'original el 4 juliol 2005. [Consulta: 9 agost 2008].
• Ivanov, V. P. (red). Čuvašii. Istorija i kulʹtura. Tom I (en rus). Xupaixkar: Čuvašskoe knižnoe izdatelʹstvo, 2009. ISBN 978-5-7670-1699-0.. 
• Izorkin, A. V. «Čuvašija v 1917-1920 godah» (en rus). Istorija Čuvašii novejšego vremeni. Kniga 1: 1917-1945. Čuvašskij gosudarstvennyj institut gumanitarnyh nauk [Xupaixkar], 2001, pàg. 13-81.
• Kappeler, Andreas. Čuvašii. Narod v teni istorii (en rus). Xupaixkar: ČKI RUK, 2019. ISBN 978-5-4339-0063-9. 
• Klement'ev, V. N. «Period novoj èkonomičeskoj politiki» (en rus). Istorija Čuvašii novejšego vremeni. Kniga 1: 1917-1945. Čuvašskij gosudarstvennyj institut gumanitarnyh nauk [Xupaixkar], 2001, pàg. 13-81.
• Matveev, Georgi Borisovič «Narodnye verovanija». Čuvaši. Nauka [Moscou], 2017, pàg. 388-412.
• Savelyev, Alexander «Chuvash and the Bulgharic Languages» (en anglès). The Oxford Guide to the Transeurasian Languages. Oxford University Press [Oxford], 2020, pàg. 446-464.
• Shnirelʹman, V. A.. Who gets the past?: competition for ancestors among non-Russian intellectuals in Russia (en anglès). Washington, DC ; Baltimore: Woodrow Wilson Center Press ; Johns Hopkins University Press, 1996. ISBN 0-8018-5221-8. 
• Čuvašskaja ènciklopedija (en rus). Čuvašskij gosudarstvennyj institut gumanitarnyh nauk. 

Enllaços externs

• Sobre la bandera i l'escut de Txuvàixia Arxivat 2005-04-11 a Wayback Machine..
• Portal oficial dels cossos administratius de la República Txuvaix Arxivat 2011-09-23 a Wayback Machine..
• Txuvàixia Arxivat 2005-03-24 a Wayback Machine..